Arxiu de la categoria ‘ Llegendes ’

La Roca del Diable (Jacint Verdaguer)

Nit de Sant Silvestre,
feréstega nit!
Mentre el llamp fa trossos
d’alzines i pins,
i el tro i la tempesta
rodolen pels cims,
quina se’n pensava
lo mal esperit
d’estimbar un cingle
sobre el monestir!

És gran com una àncora
son marall ferrís,
son perpal un roure,
son mall de granit.
Hi clava ses urpes
si el ferro desdiu,
bramant de quimera,
rient com pollí.
Que brame i que riga,
que redoble els pics:
tot picant la roca
se picarà els dits.

Mes, ai!, sollevada,
começa a desdir!
Sortirà amb la seva
l’infern mañeït,
i amb la rierada
per xafar lo niu
dels monjos quan dormin
serà el cobrellit?

Los monjos se’n temen,
no van a dormir
i a la Moreneta
supliquen aixís:
– Lo diable ens volta.
Mare, no el sentiu
que empeny una timba
sobre el monestir?
Ja està  punt de caure;
ah, sols falta un pic!
Socorreu-nos, Mare,
puix som vostres fills!-

Lo reso dels monjos
puja al Paradís,
i quin reso hi puja
que no sia oït?
Ja en baixen cadenes,
cadenes d’or fi,
que al caure decanten
lo dau de granit.
Del ràfec duent-se’n
cinc teules o sis,
lo temple traspassa
d’un salt gegantí
i amb gran terratrèmo
rodoa a l’abís.

Los còrrecs retrunyen
creient-se rublir,
Llobregat se para
se para i sobrix;
la serra tremola,
sacsegen los cims
de por que ja és hora
de caure bocins.
Los monjos exlamen:
– Miracle hi ha aquí!
Prop de Vós, Maria,
bé hi podem dormir,
abrigats amb vostre
mantell beneït.
De Mare com ella,
que dolç és ser fills!-

La Roca és encara
sot el monestir
part d’avall del temple,
part d’amunt del riu:
sota ella el diable
que no en pot eixir.
Allí encara brama,
però ja no riu,
lo còdol enorme
l’ha agafat pel mig:
tot picant la Roca,
s’ha picat los dits.

Jacint Verdaguer