La Campana de Gràcia

Aquests dies estic enfrescat en la recerca de les publicacions periòdiques en català, on sovint creiem que tot ho estem inventat ara i ens n’oblidem de la pinça històrica del tombant entre el segle XIX i XX, entre la Renaixensa i la dictadura de Miguel Primo de Rivera, on visquerem un periòde de gran esplendor amb revistes com Lo Gay Saber, La Gramalla, La Renaixensa, L’Avenç, ¡Cu-Cut!, En Patuet, Papitu o Xut!, així com diaris com Diari Català o La Veu de Catalunya, no obstant m’agradaria fer aquí unes pinzellades sobre el setmanari satíric, republicà i anticlerical La Campana de Gràcia, publicat amb freqüents interropcions des del 1870 fins al 1932.

Fou fundada per Innocenci López el  8 de maig de 1870 i, el seu títol, tota una demostració d’intencions, es deu en record als fets ocorreguts a Gràcia (aleshores encara vila independent) tant sols dos mesos abans durant la Revolta de les Quintes , quan la campana de la Plaça d’Orient (durant molts anys Rius i Taulet i, avui dia, Vila de Gràcia) tocà ininterrompudament a la resistència del 4 al 9 d’abril per oposició del municipi a la demanda del Govern de portar obligatòriament els joves a l’Exèrcit. El general Eugenio Gaminde, l’encarregat d’imposar-se a la força, va ordenar disparar repetidament amb els canons, però la campana no va deixar de tocar, convertint-se en un símbol de la resistència i del federalisme que defensaven molts dels veïns de Gràcia i, de pas, nom d’una revista que, com veurem, també tingué grans problemes amb les autoritats.

Per començar, la revista fou prohibida aparentment sense motiu l’any 1872 quan foren suspeses les garanties constitucionals i proclamat l’estat de setge, però a paraules dels seu editor: “està bé; no volen sentir campanades, car sentiran esquellots“, així, des del 6 al 26 de maig de 1872 i de l’1 de novembre al 6 de desembre de 1874 la revista es va substituir per L’Esquella de la Torratxa, també prohibida al poc temps i apareixent amb un tercer intent sota el nom de La Tomasa (nom d’una campana barcelonina de la Seu). Altrament, finalment podria retornar a la seva denominació original, recuperant de pas la seva enorme popularitat,  assolint tiratges de fins a 22.000 exemplars l’any 1881.

El seu format més habitual fou de 2,5 x 20,9 cm i 4 pàgines a dos columnes, si bé amb el pas dels anys va anar augmentar el nombre de pàgines, va disminuir les dimensions i el preu va augmentar segons les circumstàncies del mercat. Arribà als 3.043 números publicats (els quals ells anomenaven “batalletes”). Tancà les seves portes un 11 d’octubre de 1934 durant la restauració borbònica, doncs des del 1932 la revista fou de propietat d’Esquerra Rpublicana de Catalunya, cosa mal vista entemps de monarquia.

I bé, fins aquí la història de La Campana de Gràcia, reflex crec jo d’una vila i/o barri barceloní indomable, genuí i únic per naturalesa. De moment, però, veient passar el temps, la campana de Gràcia original, coneguda per Marieta, segueix impassible des de dalt del campanar veient els venirs i esdevenirs de la vila, esperant, si cal, tornar a cridar als veïns a la resistència.

  1. Encara no hi ha cap trackback.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: